Badalona paleocristiana

Després de la desbandada de Bætulo cap a les villæ, la ciutat va tenir una mica d’abandonament. Cap al segle II es van dur a terme els primers arrenjaments de la història de la ciutat, unes obres d’ampliació i embelliment tant dels carrers com dels edificis públics, a càrrec dels ciutadans més benestants. Però poc a poc alguns d’aquests Bætulonenses varen anar marxant cap a Itàlia, encara que el municipi continuava viu i es transformava fins ben entrat el segle III. Cap a mitjans de segle Bætulo va començar a decaure, es varen abandonar alguns espais públics i alguns d’ells van canviar el seu ús. És el cas del Temple, doncs el cristianisme entrava poc a poc a les nostres terres i necessitava el seu espai, o les termes, que es van utilitzar per a activitats industrials com molí de gra o premsa d’oli.

La distribució urbanística creada ex-novo i tan ven ideada va anar perdent l’idea de rectitud i perfecció, es varen tancar carrers, d’altres edificis abandonar, i Bætulo va anar perdent-se en la supervivència.

Cap al període situat entre els segles IV i VI, la ciutat s’anirà reduint entorn l’església cristiana situada a la zona de l’antic Forum, probablement amb materials provinents del temple ja deconstruït.

Les villæ per la seva banda varen anar guanyant territori i població. Al principi del cristianisme, mentre la clandestina religió encara no era oficial i era perseguida, les vil·les servien de refugi. Quan al segle IV s’oficialitza el culte i atorguen una exempció d’impostos per a capelles, totes aquelles vil·les que no tenien varen afanyar-se en construir-ne una. L’Església feia pas a la història de la ciutat.

L’arquitectura tardoromana a l’habitatge no va suposar grans canvis. L’estructura era la mateixa, així com la seva organització. Els acabats interiors, els seus detalls i la riquesa decorativa van baixar així com la qualitat dels materials, desapareixent els mosaics i les ornamentacions interiors de les domus del millor moment de l’època romana. Abans que el cristianisme fos religió de l’Imperi es varen utilitzar habitatges privats (Domus ecclesiæ) per assamblees de culte, amb adaptació d’algunes sales per aquest fi (preferiblement el triclinium, la peça més gran), i amb l’iconografia típica paleocristiana.

L’evolució arquitectònica, però, que més va destacar va ser als edificis religiosos, canviant el temple romà a l’església cristiana. El culte als morts va ser el primer en tenir un espai distintiu, adquirint terrenys fora muralles i allunyats de necròpolis paganes, com son els casos de Can Peixau i Pomar. Un altre espai significatiu era el reservat pel baptisme, on fins al segle V es realitzava en edifici a part, amb immersió a una piscina profunda al centre de l’edifici de planta octogonal, amb un sostre fet amb coberta de fusta o bé cúpula de maó, proveïda de finestres. Les esglésies necessitaven també un espai per les misses, i algunes varen adoptar aquesta organització central, però la majoria van evolucionar cap a la planta longitudinal adaptant el concepte de la basílica romana, com l’església original de Santa Maria, amb accés des dels peus mentre l’altre extrem era destinat al presbiteri (l’altar) orientat a l’est. Tot l’espai intermig era pels fidels amb divisió de l’espai en diferents naus dividits per columnes. La central solia ser més alta per permetre a la part superior ubicació de finestres. 


Els materials de construcció eren heterogenis, amb murs de pedra o maó sobre columnes provinents de temples pagans, amb l’absis amb coberta de volta, i les naus amb encavallades de fusta amb teulada a dues aigües. L’interior podia mostrar tant sols mosaics o pintures a parets i terra, sense ornamentació als pilars ni cap element, i l’exterior mostrava una extrema simplicitat. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada